L'heràldica cívica

Una branca de l'heràldica és l'heràldica cívica i en formen part l'heràldica nacional, l'heràldica comarcal i l'heràldica municipal. Els escuts o armories municipals sorgeixen també de la necessitat per part de les poblacions de distingir-se les unes de les altres i d'identificar-se amb un senyal propi que serveixi, alhora, per autenticar tota la documentació lliurada pels municipis. A Catalunya, els segells municipals més antics són dels anys 1288 i 1289 i pengen de documents relacionats amb el tractat d'Oloron (1287). Hi trobem els segells de Barcelona (1288) , Cervera (1288), Lleida (1288), Girona (1289), etc. En tots aquests segells, però, encara no hi ha les armories definitives: estan separats el senyal municipal (la creu de Barcelona, els vairs de Girona, el cérvol de Cervera, el ram de tres flors de lis de Lleida, el mont floronat de Montblanc, etc.) i l'escut dels comtes-reis (els Quatre Pals). Ben aviat, però, i llevat de Cervera, que no ho ha fet fins molt recentment, totes combinaran el senyal municipal amb el comtal reial, dins un mateix escut, a base d'un partit, d'un quarterat o d'un ressaltat. Cal també recordar que el comte rei Alfons I el Cast, el 1187, va concedir als cònsols i habitants de la ciutat de Millau (Occitània) l'ús de les seves armes gentilícies. La resta de ciutats, viles i pobles de Catalunya, en una gran majoria, no van emprar mai escuts sinó segells amb un senyal propi. Aquest senyal era, generalment, un senyal parlant, que deia, "parlava" o indicava el nom o part del nom del municipi (la pala de Palau-solità, l'ala de l'Aleixar, la col de Calonge, la ceba de Sabadell, el gos o ca de Caseres, la torre de Tortosa, el barb de Barbens, la llíssera de Lliçà de Vall, el corb de Corbera, la gralla de Granollers, la mà de Manlleu, l'abella d'Abella de la Conca, etc.), sempre en una etimologia popular, no científica. També podia emprar el senyal o part del senyal del senyor feudal que tenia la jurisdicció del municipi (la cabra dels Cabrera, el cérvol dels Cervelló, el card dels Cardona, el losanjat dels Centelles, l'escacat del comtes d'Urgell, el faixat dels comtes d'Empúries, les creuetes dels Cruïlles, els besants dels Montcada, la creu blanca dels hospitalers o la roja dels templers, la mitra d'un bisbe o el bàcul d'un abat, els Quatre Pals del sobirà català, etc.). Alguns municipis que no disposaven de senyal propi el van manllevar del senyal hagiogràfic de la parròquia respectiva, amb la qual cosa es va produir una gran inflació de figures de sants i de santes, de palmes i corones de martiri i de claus de sant Pere amb tiara pontifícia. Molts altres municipis, generalment els més petits, només usaven com a senyal identificador un segell amb el nom de la localitat. Primeres disposicions Al segle XIX, el govern central va dictar una sèrie de disposicions tendents a posar un cert ordre i a regular l'ús dels escuts i dels segells municipals. El Ministeri de la Governació va ordenar que la forma dels segells havia d'ésser ovalada. Això va produir que el senyal municipal, encerclat dins un oval, fos emprat més tard, incorrectament, com escut. També va ésser ordenat que tots els municipis enviessin a Madrid la impressió de llurs segells amb una explicació del senyal o escut i des de quan l'empraven. De mica enmica, i segons llur interès, les comarques, els municipis i fins i tot les entitats municipals descentralitzades del Principat, sortint d'una llarga descurança de segles i des que la Generalitat de Catalunya assumeix les competències sobre oficialització d'escuts cívics, van iniciant expedients per tal d'adoptar escuts o d'adaptar-ne els antics a la normativa heràldica. L'escut caironat és un quadrat recolzat sobre un dels seus vèrtex. Fou bastant emprat a l'edat mitjana als regnes de la Corona d'Aragó, principalment a València i Catalunya, per representar-hi armories cíviques. L'escut caironat va ésser recomanat en una reunió internacional d'heràldica, celebrada a Roma el 1958, com a més adient per a les armories cíviques, per tal de diferenciar-les millor de les gentilícies. Aquesta recomanació fou adoptada a Catalunya el 1981, quan el govern català va aconseguir el traspàs de la competència d'oficialitzar els escut cívics.